viernes, 25 de enero de 2008

No nos dejarán pegar ojo



«A l'habitació, perquè la nit era calorosa, deixàrem oberts els vidres de la finestra, i semblava que teníem els tramvies dins la cambra. Quan vaig tancar la porta, la Maria tornà blanca. Mentre es despullava, tenia el cap baix i parlava, molt de pressa i ensopegant en les paraules, de la pel·lícula que havíem vist. Quedà asseguda damunt el llit, amb les mans planes damunt dels genolls. Tremolava com una fulla d'arbre. Vaig dir:
—Els tramvies no ens deixaran aculcar els ulls.
I quan em vaig asseure al seu costat per treure'm les sabates, rompé a plorar.»

Blai Bonet, Haceldama, 1959

En la habitación, ya que la noche era calurosa, dejamos abierta la ventana, y parecía que tuviéramos los tranvías dentro. Cuando cerré la puerta, María empalideció. Mientras se desnudaba, cabizbaja, hablaba muy deprisa y tropezando en las palabras de la película que habíamos visto. Se quedó sentada en la cama, con las manos abiertas sobre las rodillas. Temblaba como una hoja de árbol. Dije:
—Los tranvías no nos dejarán pegar ojo.
Y cuando me senté a su lado para quitarme los zapatos, se echó a llorar.
[Traducción de JAC]